Estudiats ja els fonaments bàsics del llenguatge cinematogràfic, i seguint amb les diverses aportacions que han fet del cinema l'art del segle XX, ens hem endinsat en l'expressionisme alemany.
Mentre que als Estats Units s'optà per una producció "comercial", centrada en westerns i comèdia/drama, Europa desenvolupà un tipus de cine molt lligat als moviments artístics de l'època. Així, l'Expressionisme Alemany prengué molta força al món de les imatges en moviment durant el període de la República de Weimar. Es tractava de crear atmosferes inquietants a través de maquillatges i decorats artificiosos, tot deformant la realitat, per tal de mostrar, amb aquest desequilibri, la visió subjectiva i la problemàtica del protagonista (que era un reflex de l'Alemanya d'entreguerres, vençuda a la I Guerra Mundial). Obres com Metròpolis (Fritz Lang, 1927), amb una visió apocalíptica de la societat del futuro El gabinet del Dr Caligari (Robert Wiene, 1920)... en són un bon exemple. Aquest moviment es veié truncat amb l'arribada de Hitler al poder. Molts directors, actors i guionistes emigraren als Estats Units fugint de la persecució nazi, i allí continuaren la seua carrera, tot impregnant de clarobscurs (reals i psicològics) el cine negre de Hollywood, influència que ens ha arribat fins a l'actualitat. Fritz Lang és un dels realitzadors més destacats.
Nosferatu (F.W. Murnau, 1922), adaptació lliure de Dràcula (Bram Stocker), arribada als nostres dies a pesar de la demanda de la vídua de l'escriptor, és una obra mestra que es distingeix de les anteriors en la utilització d'escenaris naturals (l'amenaça silent de les muntanyes a poqueta nit, el castell ombrívol, el vaixell carregat de mort...), així com dels contrasts de llums i ombres. I, sobretot, l'ombra com a símbol d'anul·lació, de perill, de mort. Una pel·lícula de terror carregada de poesia visual. Una joia. En parlem.
