Consumisme front a comerç just

La maquinària de la producció industrial no para, i ens empeny a consumir, a ser ciutadans acrítics que no ens preocupem pels recursos finits del planeta, per les condicions en què es fabriquen els objectes que desitgem/necessitem ni per si, realment, ens calen les sabatilles, el joc o el mòbil d'última generació.

Quan molts teòrics parlen del decreixement com a solució, la televisió, internet... ens transmeten uns missatges en direcció contrària. Cal consumir, si és possible ben sovint, productes que no ens fan falta. Us heu parat a pensar quants parells de pantalons teniu? Quants d'ells no us els poseu mai? I, això, n'és sols un exemple.

Us enllace, ací, amb el documental "Comprar, llençar, comprar", dirigit per Cosima Dannoritzer. Molt recomanable. Ens parla de com fabricaven els productes abans que s'inventara l'obsolescència programada. I de com funciona el sistema: comprar, tirar al fem i tornar a comprar, en un cercle infinit.

ONGs com Setem o Intermón Oxfam treballen per promoure el comerç just a través de campanyes, botigues, accions de carrer... La primera, per exemple, a més d'organitzar campanyes de sensibilització (Ropa limpia, p.ex) i d'intercanvi amb països productors de diferents productes, ens mostra, amb un vídeo preciós, "El ultimátum evolutivo", com reduir, reutilitzar i reciclar, claus contra l'agressivitat del consumisme. Al seu canal de Youtube hi ha documentals i curts d'animació molt didàctics.
D'altra banda, divendres passat, a Equipo de investigación (LaSexta), es va emetre el reportatge La ropa barata, un negocio suculento para las empresas españolas, molt esclaridor (tot i que no m'agrada gens el format ni el to d'aquest programa) per veure què hi ha darrere de les botigues.
I també paga la pena llegir aquesta entrada del blog d'Esther Vivas, Consumismo sin freno, al voltant del Black friday i altres campanyes agressives perquè gastem encara més.

Trobe molt adient escriure una entrada sobre la qüestió en un temps de consumisme màxim, el previ a les vacances de Nadal. Si visioneu algun dels documentals, ja em direu què en penseu, de quina manera la publicitat ens influeix a comprar de manera compulsiva. I, és clar, si tot açò us fa pensar una miqueta sobre els hàbits de consum.

"D'ací a sis minuts tornem..." Publicitat a televisió

                          Allò important no costa diners. Fotografia (i emoció) pròpia. Sense marca.

El meu amic Paco López m'ha enviat el seu darrer apunt al Blog Llima, al voltant de la publicitat de Nadal.  Aquest, i aquest altre (i tots els que escriu ell), són articles molt valuosos i útils per entendre el fenomen publicitari: estratègies, mecanismes per manipular, idees creatives, clixés... En parlarem a classe.

També, us enllace ací amb un article del diari Público sobre el sexisme a la publicitat. 

És evident que la finalitat de la publicitat és vendre, i per aconseguir-ho es recorre a generar desitjos i confondre-les amb necessitats. A vendre'ns productes que satisfaran les mancances afectives, de seguretat, de prestigi... (és a dir, objectes materials per omplir buits anímics, per posar-ne un exemple). A fer que ens identifiquem amb el protagonista des del primer fotograma...

Tot açò, junt amb el que ja hem treballat a classe, donarà peu a un bon debat, no ho penseu?

La cabina, VII Festival Internacional de migmetratges

    Imatge extreta del web La cabina.es

La cabina, festival de migmetratges, celebra a València la setena edició. A l'enllaç teniu l'accés al web, on trobareu la programació completa (Méliès inclòs!). València, més enllà dels "grans esdeveniments", ens ofereix bona cosa de cultura. Ara, gran cine, de procedències i èpoques diverses, a preu molt assequible (les projeccions a La Nau són gratuïtes!). Està organitzat per l'Aula de Cinema de la Universitat de València, amb col·laboracions de diferents entitats (a la part inferior del web les trobareu totes).

Aquest festival pren, amb molt d'encert, el nom de La cabina, migmetratge mític d'Antonio Mercero (1972), que crea una atmosfera angoixant amb pocs elements. Us la recomane. 

Aprofiteu bé el temps d'estudi aquest cap de setmana i, si us abelleix, gaudiu d'una estona de bon (i diferent) cine. Dit queda.

"Un, dos, tres..." i més! Cine i comunisme al MuVIM

                                          Imatge extreta de la Filmoteca.cat

Un, dos, tres... és el títol d'una divertidíssima comèdia de Billy Wilder, un dels meus directors preferits. La projecten dijous al MuVIM, dintre del cicle "Cine i comunisme" (cliqueu per veure la programació sencera). Cada pel·lícula compta amb un debat al voltant de diversos temes relacionats amb el comunisme. L'entrada és gratuïta (i l'aforament limitat! Cal presentar-s'hi amb temps suficient, si us decidiu a veure'n alguna).
És una bona ocasió per conéixer pel·lícules de diferents països, èpoques i plantejaments sobre aquest sistema polític. Què? Us animeu a veure'n alguna?

Nosferatu, obra mestra de l'Expressionisme Alemany

Estudiats ja els fonaments bàsics del llenguatge cinematogràfic, i seguint amb les diverses aportacions que han fet del cinema l'art del segle XX, ens hem endinsat en l'expressionisme alemany. 

Mentre que als Estats Units s'optà per una producció "comercial", centrada en westerns i comèdia/drama, Europa desenvolupà un tipus de cine molt lligat als moviments artístics de l'època. Així, l'Expressionisme Alemany prengué molta força al món de les imatges en moviment durant el període de la República de Weimar. Es tractava de crear atmosferes inquietants a través de maquillatges i decorats artificiosos, tot deformant la realitat, per tal de mostrar, amb aquest desequilibri, la visió subjectiva i la problemàtica del protagonista (que era un reflex de l'Alemanya d'entreguerres, vençuda a la I Guerra Mundial). Obres com Metròpolis (Fritz Lang, 1927),  amb una visió apocalíptica de la societat del futuro El gabinet del Dr Caligari (Robert Wiene, 1920)... en són un bon exemple. Aquest moviment es veié truncat amb l'arribada de Hitler al poder. Molts directors, actors i guionistes emigraren als Estats Units fugint de la persecució nazi, i allí continuaren la seua carrera, tot impregnant de clarobscurs (reals i psicològics) el cine negre de Hollywood, influència que ens ha arribat fins a l'actualitat. Fritz Lang és un dels realitzadors més destacats. 

Nosferatu (F.W. Murnau, 1922), adaptació lliure de Dràcula (Bram Stocker), arribada als nostres dies a pesar de la demanda de la vídua de l'escriptor, és una obra mestra que es distingeix de les anteriors en la utilització d'escenaris naturals (l'amenaça silent de les muntanyes a poqueta nit, el castell ombrívol, el vaixell carregat de mort...), així com dels contrasts de llums i ombres. I, sobretot, l'ombra com a símbol d'anul·lació, de perill, de mort. Una pel·lícula de terror carregada de poesia visual. Una joia. En parlem.

Pla-seqüència: Touch of Evil

L'inici de Touch of Evil (en castellà, Sed de mal), del geni que fou Orson Welles, és un gran (el millor, al meu parer) exemple de pla-seqüència. Com que hem tingut problemes per visionar-lo a classe (tot i dur la pel·lícula original- això sempre, sempre-), el penge ací per tal que en gaudiu.
Recordem que un pla-seqüència és un treball gairebé coreogràfic: conjugar tants elements en un sol pla és un exercici de virtuosisme.
Un altre exemple, molt més actual, és el del començament del film Snake eyes (Brian de Palma). Vibrant.

O La soga, l'experiment fílmic d'Alfred Hitchcock. En parlem?

Hi ha algun cinèfil per ací?

Potser algú de vosaltres, abans de triar l'assignatura de cine i més... ja havia notat la picada del cuquet del cinema. A "Els Simpson", per posar només un exemple, hi ha un munt d'homenatges a pel·lícules famoses de tots els temps, i, us ho assegure, és un plaer descobrir-los-hi. 

El cert és que el cinema, quan és art (sí, xiquets i xiquetes: tot el que veieu a la pantalla gran no ho és, ni de bon tros, però ja en parlarem) és un art amb un alt grau d'expansió (un altre parèntesi: ens arriba molt poca cosa de fora dels EEUU i d'Europa) i, almenys, reconeixem molts èxits del cine europeu i del nord-americà. 

Gràcies al meu amic Francesc J. López, que ha compartit la notícia amb mi (gràcies, Paco!), us puc oferir aquest divertiment cultural: el diari ARA ha publicat aquesta entrada, amb un vídeo que recull, en cinc minuts, cent de les escenes més famoses de la història del cinema. Hi inclou un enllaç per verificar quantes n'hem encertat. De segur que, d'ací a un any, la vostra cultura cinematogràfica haurà millorat considerablement. I és que el seté art estarà molt, molt present enguany. Xe, de cine!

Voyage dans la Lune (Georges Méliés, 1902)

El cinema va representar una gran revolució al segle XX. Avui dia, malgrat la competència d'altres formats, manté una posició preeminent en les arts plàstiques. 3D i efectes especials diversos intenten atraure un públic que va cada vegada menys a les sales.
Però... com començà la màgia del cine? Us avance el film de Méliès, un gran creador d'il·lusions. En parlem a classe?

Llegir imatges

Encetem aquest blog, destinat a l'assignatura Llengua i imatge, amb un recull d'enllaços que ens acosten a imatges polisèmiques, riques, artístiques... que recullen moltes de les característiques que hem analitzat a classe.
Paga la pena de veure obres d'Arcimboldo, aquesta pàgina de l'xtec que analitza exhaustivament La persistencia de la memoria, i la galeria de dibuixos d'Escher. Seleccioneu-ne algun i en parlem.
No us oblideu, tampoc, de dur a classe alguna imatge, seleccionada per vosaltres, amb anàlisi denotativa i connotativa. Llegir i comprendre. Veure i mirar. Comunicar.